El Moragues era el parc on anàvem de petits. Estava entre el cole i casa. Quan erem petits ens hi passavem les tardes. Tantes hores tancats a aquells pisos tant petits debia ser difícil. Hi havia una pista de patinar d'aquelles rodones i molta sorra per jugar.
De més grans, també hi anàvem, però sense les mares, i a fer altres coses...
Dissabte vaig veure que ja no hi és la pista de patinar. Hi ha tot de jocs molt guapos pels més xics, estava tot molt moll, però els meus fills s'ho van passar bé. Llàstima que a la tarda va ploure tota l'estona i no hi van poder tornar.
Estava moll, però era igual.
Recordeu els iogurts enganxats per una cordeta, per comprovar que el so arribava d'un lloc a l'altre? Doncs això és el mateix, però amb els extrems molt més allunyats.
Practicant Braille.
3 comentaris:
quan vaig veure que havies anat al Menendez i Pelayo ja vaig pensar que et diria alguna cosa però ara que sé que a sobre jugaves al parc Moragues he pensat que algun dia haurem de parlar tu i jo. I què hi fas a Sort? (encara existeix oi l'hotel Pesets?)
I tant Martí que existeix. Hi ha hotel, apartaments, i han muntat un cafè on s'hi menja molt bé.
Jo coneixia un Toni Casares de l'esplai.
Osti, Olga, és el meu germà! tu jo hem de parlar! puc enviar-te un correu?
Publica un comentari a l'entrada